Vés al contingut

L’estiu sicilià (Mediterrani) explicat a Il Gattopardo.

Amb aquestes calors estivals i gens paradisíaques sinó estas de vacances fora de la ciutat m’ha vingut al cap el següent fragment:

“Este clima que nos inflige seis meses de fiebre de cuarenta grados. Cuente, Chevalley: mayo, junio, julio, agosto, septiembre y octubre: seis veces treinta días de un sol de justicia sobre nuestras cabezas; este verano nuestro largo y tétrico como el invierno ruso y contra el cual se lucha con menor éxito; usted no lo sabe todavía, pero puede decirse que aquí nieva fuego como sobre las ciudades malditas de la Biblia; en cada uno de esos seis meses si un siciliano trabajase en serio malgastaría la energía suficiente para tres; y luego el agua, que no existe o que hay que llevar tan lejos que una gota suya se paga con una gota de sudor; y por si fuera poco las lluvias, siempre tempestuosas, que hacen enloquecer los torrentes secos, que ahoga animales y hombres allí donde dos semanas antes unos y otros se morían de sed. Esta violencia del paisaje, esta crueldad del clima, esta tensión continua en todos los aspectos (….)”

“Todos estos gobiernos que han desembarcado armados viniendo de quien sabe dónde, inmediatamente servidos, al punto detestados y siempre incomprendidos (….) todas estas cosas han formado nuestro carácter, que así ha quedado condicionado por fatalidades exteriores además de por una terrible insularidad de ánimo.”

El Gatopardo. Giuseppe Tomasi de Lampedusa (1957).

 

De fet és un fragment d’un diàleg en el que un aristòcrata sicilià posa excuses per no modernitzar el país però literàriament m’agrada molt com descriu els estius mediterranis, gens idilics com a vegades sembla pels anuncis. Mencionar també que és una novel.la 100% recomanable que tracta sobre l’aristocràcia siciliana i el canvi de poder per la unificació italiana a finals del segle XIX. “S’ha de canviar tot perquè res canvii”.

https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Gattopardo

https://es.wikipedia.org/wiki/El_gatopardo

https://it.wikipedia.org/wiki/Il_Gattopardo

Anuncis

Una tardor de 2017 i un hivern de 2018 (III) La gran pregunta, què fer a partir d’ara?

 

Al loro que no estamos tan mal

Existeix un ambient de derrota massa exagerat al meu entendre. Comprensible per les actuacions erràtiques des del novembre. Perquè l’independentisme s’ha centrat en la lluita contra la repressió en comptes de ser propositiu i per els resultats de les eleccions, que com s’ha explicat anteriorment s’han sobredimensionat els aspectes negatius.

Una de les lliçons que (de nou) hem extret del cicle es que a la gent se la convenç amb l’acció i movent-se en l’àmbit més proper (barri, escola, treball…) les grans manifestacions estan bé pero tenen un sostre al qual ja es va arribar. I la capacitat d’acció en allò quotidià, en tots els racons del país era i és la gran potencialitat dels CDR’s i allà on es podien desplegar i no arribaven altres organitzacions siguin les oficials de masses del procés o les microorganitzacions revolucionaries (dir-lis moviments socials em sembla massa pretensiós). Però implementar la República proclamada de moment queda lluny. Per uns líders polítics que estan entre l’exili i la presó i que als seus partits (PDECAT i ERC pel que es desprèn de les declaracions) els hi encantaria trobar la manera de tornar a la situació anterior al referèndum i perquè les grans masses mobilitzades no reben cap tipus de consigna de que fer a partir d’ara.

Tornar al carrer? A què fer? Organitzacions de base ja!

Davant d’aquest estancament torna a sortir el mantra de “tornar al carrer” sense proposta de a que fer. I és que hi ha moltes coses que fer a la via pública i es pot fer de tot, des de barricades a mítings de Ciutadans. Que es fa al “carrer”? Si ens referim a tornar a fer els actes de gueto polític, les festes on som els de sempre, concentracions de 50 persones en lluites que ningú es creu o xerrades de 4 gats on la meitat hi són perquè no han trobat excusa per no escaquejar-se… doncs millor ens anem a casa. Aquestes coses no sumen, resten i cremen, hi ha gent que es troba còmode en el seu gueto autoconstruit però crec que molta gent tenim millors coses a fer amb la nostre vida que rituals de tribu urbana disfressats de “militància”.

Calen organitzacions de base, capil·lars (agafo prestat el concepte “Capilar”) d’en Joan Tafalla. Capaces d’actuar en els aspectes quotidians de la vida on rebem l’explotació del capitalisme, on som desposseïts de drets i de les condicions materials d’existència (feina digne, habitatge, energia…) i sobretot amb una praxis que permeti assolir petits avenços, capaces d’integrar a grans quantitats de gent, al teu veí, al company de feina… sense que siguin necessàriament independentistes o “militants”. Sense esgotar a la gent, flexibles en el ritme  i sobretot que transmetin que és possible guanyar. Les crides buides a “lluitar contra les retallades” en genèric sense concretar quan ni com no serveixen, més quan aquestes lluites van ser derrotades durant el cicle 2010-2013. Cal proposar-les i veure que són útils, organitzacions obertes i flexibles, no tancades ni burocràtiques, que es cuinin a foc lent en la quotidianitat de les nostres vides. I tot i que encara falta desenvolupar-la en la pràctica la proposta de “Sobiranies” és un bon programa i full de ruta, recuperar el discurs del dret a decidir la nostra relació amb la resta de pobles així com sobre els altres aspectes de les nostres vides (Com treballem, on s’ha d’orientar l’economia, com han de ser els nostres barris, etc..)

Llegeix més

Una tardor de 2017 i un hivern de 2018 (II)

I arriba l’hivern i veiem els resultats de les eleccions

(Sobre tòpics, identitats inventades, mitges veritats i lectures interessades)

I ens posem les mans al cap, com sinó ho haguéssim vist ja el 27S del 2015. I per canviar la dinàmica de vot en aquests barris de l’àrea metropolitana es necessita més que un mes d’emocions. I també ser més propositius que el que van fer els partits independentistes i no caure en el victimisme. De tota manera, el que es produeix és un traspàs de vot del PP a Ciudadanos, el conjunt d’aquests dos partits augmenta únicament en aproximadament 61000 vots. Significatiu però no tant com algunes veus d’alarma han donat. D’altre banda el vot independentista on creix més també és a l’àrea metropolitana, 105000 vots més. Hauríem de matisar que el vot del NO incloent al PSOE són 15000 vots més. Dades que no s’han tingut prou en compte.

  Tot i que com es preveia, CUP, ERC i JxCAT no van arribar a la majoria absoluta en vots si que ho fan en escons. I els partits del 155 sumats no arriben als resultats que esperaven, més que de victòria clara de l’independentisme la derrota és dels partits del règim, els del 155 i l’IBEX 35. (Perquè puc criticar molt a Comuns però seria un error garrafal equiparar-los als tres anteriors).

  Ara bé la  maquinaria de guerra propagandística del règim segueix treballant. Una mentida repetida mil cops es converteix en una veritat (que va dir un ciutadà amb tirants amb la bandera d’Alemanya cap allà als anys 30). Tabarnia és la expressió de la dreta més xovinista i hooligan del règim, no perdré temps discutint quelcom que cau pel seu propi pes. Però  tornen a sortir els mites identitaris del xarnego obrer i el catalanet benestant. Comparteixo les crítiques amb la visió de Catalunya que construeix TV3 on moltes zones del país i gran part de la població sembla no existir però compte, la construcció identitaria que fan els intel·lectuals del règim també es perillosa, molt més perillosa, sobretot tenint en compte que es tracta del poder estatal real.

Llegeix més

Una tardor de 2017 i un hivern de 2018 (I)

Amb retard com sempre degut a la meva falta d’autodiscliplina per escriure, en aquest escrit de valoració i per situar-se (I/o situar-me jo) sobre el TEMA de l’any. Com he de millorar la meva capacitat de resumir i alhora no vull fer textos excessivament llargs ho divideixo en tres parts
  • (I) Una Tardor amb gust a Primavera

    Parteixo de que ja s’han llegit les valoracions dels processos d’empoderament i d’atac al règim del 78 del setembre i l’octubre i  em concentro amb notes ràpides de valoració. (Veure El mayor acto de desobediencia, Catalunya com a laboratori polític entre molts altres)  En primer lloc l’autocrítica necessària que moltes vegades ha sonat. Al meu parer, les persones i organitzacions que vam apostar per exercir l’autodeterminació hem de fer la següent autocrítica: No hi havia estratègia més enllà de l’1O. Molta gent incloent-me a mi ja ha escrit sobre el procés d’autoorganització i desobediència civil que culminen amb el 1O i el 3O. El tema va ser que fer després. És una crítica que s’ha de fer al Govern de la Generalitat sí. Però moviments socials, esquerra anticapitalista que també va apostar per l’autodeterminació (I sí estic parlant també de la CUP i l’Esquerra Independentista) no tenien/teníem estratègia més enllà. I va ser una tara. Podem criticar a ERC i PDCAT que no esperaven que l’1O sortís bé en aquestes dimensions però això no treu que haguéssim de tenir estratègia, i aquesta no podia ser únicament pressionar a la institució. Hem repetit mil vegades que els canvis socials no passen únicament per les institucions, així doncs perquè no hi havia estratègia fora de la pressió al govern?

 

Llegeix més

Una República de la Gent i per a la Gent. Moment actual i perspectives.

chaplin_2017-10-24_20-24-58

Costa bastant trobar temps per escriure en aquest temps convulsos mentre acumules dues feines, reunions i accions. També hauria de ser més disciplinat però tard o d’hora m’havia d’ordenar les idees. I sí, encara que s’ha abusat massa de la paraula històric aquestes setmanes estan sent històriques si mirem el que ha passat els darrers 30 anys i a Europa Occidental en general. Els de la meva generació mai havíem vist quelcom així.

Podria allargar-me fent una cronologia dels esdeveniments però prefereixo deixar-ho així, la mobilització contra la repressió el 20-S marca ja un salt enorme respecte a tots els escenaris del procés que havíem viscut fins ara. El punt culminant és l’1 d’octubre, un referèndum que havia estat ja desactivat és dut a terme i convertit en una victòria per la centenars de milers de persones autoorganitzant-se per  guardar els col·legis electorals i per resistir a la repressió de la policia. El referèndum es va a dur a terme tot i tenir un estat en contra que va utilitzar totes les seves armes contra nosaltres, tot i les brutals càrregues de la policia. No em molestaré amb l’assumpte de les garanties, un 42% de participació ena questes condicions és heroic i una victòria contra l’estat espanyol. Al cap de dos dies, la  Vaga General (disfressada per alguns com “Aturada de País” ) va esdevenir un èxit complet.

El que voldria però en aquest escrit és senyalar alguna punts claus del moment actual i algunes perspectives de futur

Els esdeveniments de l’últim més han mostrat que si és possible algun tipus de independència de Catalunya és només a través de les grans mobilitzacions i l’autoorganització des d’abaix. Quan més ha trontollat el règim del 78, quan més dèbil ha estat el govern central i quan més aprop hem estat de constituir-nos com a poder independent ha estat quan la mobilització de masses ha estat més forta i ha desbordat més les vies institucionals i les consignes pactades des de dalt i les consignes del govern i al direcció de l’ANC. En aquest sentit l’aparició dels Comitès de Defensa del Referèndum ha estat un salt qualitatiu importantíssim i fonamental. Ara bé, quan el President Puigdemont va proclamar la República i tot seguit va suspendre-la el govern central va passar a controlar els tempos del procés i a tenir la paella pel mànec i tota possibilitat de mediació internacional es va esfumar.

El bloc democràtic

En aquest curs dels esdeveniments especialment entre el 20-S i el 3-O grans masses de gent i organitzacions que no es definien com a independentistes però si que creien tant en el dret democràtic a decidir com en les llibertats bàsiques de persones i col·lectius s’han mobilitzat i han participat oposant-se a la repressió i prohibicions del Govern Central, en alguna articles s’ha anomenat el “bloc democràtic” que ajuntaria a independentistes i un gran conjunt d’organitzacions d’esquerres de diverses orientacions entre les que s’inclou  la llibertària. Un bloc heterogeni i necessàriament contradictori entre sí però que sí que podria ser majoritari a Catalunya amb tota la força que això suposa. La necessitat de no trencar aquest bloc ha estat un argument per postergar al declaració de la República.

Tanmateix cal assenyalar dues coses importants. La primera que aquest bloc democràtic no és pot reduir a la suma de càrrecs electes sinó en la presa de posicionament i mobilització en el seu àmbit de grans conjunts de gent a títol individual i organitzacions de base que fins ara no havien mostrat interès. Reduir aquest bloc democràtic a la posició dels Comuns com a partit és un error fatal.

Aquest bloc democràtic no és pot reduir a la suma de càrrecs electes sinó en la presa de posicionament i mobilització en el seu àmbit de grans conjunts de gent a títol individual i organitzacions de base que

La segona és que postergar les declaracions implica una desmoralització ja no només entre el bloc democràtic sinó també en gran part dels independentistes, el PDeCAT (i amb raó) segueix vist amb desconfiança i que les negociacions en despatxos marquin el rumb de la mobilització és percebut per gran part de la gent mobilitzada com que els polítics de nou els estan estafant, i no van gens desencaminats.

Postergar els moviments i esperar suports internacionals que no arriben donen marge a recomposar el processisme que va ser superat pels esdeveniments entre el 20-S i el 3-O. Ha quedat clar, sinó ho estava abans és que la independència tranquil·la que desitjaven alguns és impossible, i per alguns d’aquests sectors és preferible una Catalunya intervinguda que una Catalunya on el poder estigui en mans de la gent.

Eixamplar el bloc democràtic des de la reivindicació social

Una aposta que em sembla bastant més convincent és eixamplar el bloc democràtic dotant de contingut social a la reivindicació de la República, aquest component s’intueix però caldria explicitar-ho, actualment hi ha entre 15 i 20% de treballadors en atur, segueixen havent-hi desnonaments i unes 500000 persones per sota del llindar de la pobresa, les classes populars catalanes segueixen patint l’agressió capitalista. Cal repetir i visibilitat que un poder de la Generalitat suposaria la entrada en vigor de les lleis actualment suspeses pel Tribunal Constitucional com la llei contra la pobres energètica entre altres. Són importants però no suficients, es podria afegir la derogació laboral de 2012 i la pujada del salari mínim a 1000 euros en l’àmbit català per citar algunes mesures que tindrien una gran acceptació social. I que el govern de la Generalitat es vegi obligat a acceptar-les.  Alhora la defensa dels serveis i institucions públiques contra la intervenció del Govern Espanyol ofereix una oportunitat no només per defensar el que ja tenim sinó per millorar-ho.

La defensa dels serveis i institucions públiques contra la intervenció del Govern Espanyol ofereix una oportunitat no només per defensar el que ja tenim sinó per millorar-ho.

 L’objectiu de un estat no només més democràtic sinó també amb una economia més orientada a les classes populars si que podria animar encara més les persones de a peu que conformen aquest bloc democràtic. I en el moviment que és d’on surten les coses aquest component serà necessàriament clau i s’anirà desenvolupant.

Els pròxims dies tornen a ser claus, en aquests sentit el paper del Parlament torna a marcar l’agenda de mobilitzacions. Entre dijous o divendres sabem si el Govern es rendeix fins a noves eleccions, si proclama la República o si segueix constituït desobeint l’aplicació de l’article 155.

Si decideix desobeir resulta imprescindible per a la part del bloc democràtic independentista i no independentista començar a traçar uns objectius i reivindicacions de forma autònoma al govern i a les organitzacions transversals del Procés i si cal pressionar-les. Ser autònoms vol dir no estar subordinats però això no treu seguir recolzant el Govern de Catalunya front al Govern Central i al bloc monàrquic del règim del 78. Qui ens enquadrem en aquesta part hauríem de començar a dotar de contingut social a les reivindicacions, no només amb proclames, sinó de manera efectives i defensar les escoles, la sanitat i els serveis d’emergència no amb vistes de mantenir el que hi ha sinó a millorar-ho per al conjunt de les classes populars. I que el Govern de la Generalitat vegi que no pot seguir desobeint sense nosaltres.

Possibilitats molt optimistes però ben possibles

Perquè és ben sabut proclamant o no la independència la Generalitat no tindrà el control efectiu del territori ni serà un estat de facto sinó que serà un estat fallit, passaria a ser responsabilitat del govern de la Generalitat mantenir el control de la major quantitat possible de les seves estructures, i també responsabilitat del bloc democràtic fer efectiu aquest control actuant de forma autònoma amb l’objectiu de millorar-los. Aleshores tindríem dos poders sobre un mateix territori, és una situació freqüent en aquest tipus de processos durant la Història i també la Història recent, la qüestió és quin d’aquests dos poders s’acabaria imposant amb el temps.

Aquí resultaria clau la reivindicació social, que en les parts del poder controlades per la Generalitat s’apliquessin polítiques més favorables a les classes populars podria inclinar definitivament la balança a favor d’una República que comptaria amb una majoria de la població organitzada amb tot el que aixó suposa. I amb el temps, a curt plaç no tindríem la Revolució de 1917, ni el control obrer anarcosindicalista de 1936 ni una revolució anticapitalista (de moment) però  sí un poder en forma semblant a una República de marcat caràcter antifeixista, antioligàrquic (al enfrontar-nos als grans poders dels bancs i la UE, una República de caràcter social amb uns CDR’s com a columna vertebral. L’existència d’aquest poder canviaria cap al nostre favor la correlació de la lluita de classes a Europa especialment al sud. Pensem ‘hi. Si vam poder fer l’1O també podem fer-ho.

Bé, aquest cop m’he allargat però és que el tema dona per molt i només he tocat alguns dels punts que voldria, disculpeu les faltes, les corregeixo aquesta tarda.

La Guerra és la Pau

George Orwell va imaginar en la novel.la 1984  un futur completament distòpic on el món s’havia unificat en tres grans estats que havien assolit el totalitarisme màxim. Tots els aspectes de la vida de cada persona estaven controlats per el Big Brother, líder suprem i que vigilava  a cada ciutadà perquè no es desvies ni en un dels seus actes quotidians. El seu lema era: La guerra és la pau, la ignorància és la felicitat, la llibertat és l’esclavitud.

Podria donar per molts paral·lelismes amb  la societat actual però n’hi ha un que m’agradaria destacar: La guerra és la pau. Les tres potencies mundials estaven enfrontades en una guerra eterna en que les aliances canviaven constantment. Que era el més destacat d’aquesta guerra? Que ningú volia guanyar-la, mantenir la població en un estat de guerra permanent contra un enemic al que tothom odiava però ningú coneixia ben bé era un dels pilars fonamentals per assegurar-se la obediència cega al líder de la població, per mantenir la societat completament cohesionada al voltant del poder. L’enemic exterior importava poc, l’objectiu era la pau interna i la eliminació de qualsevol possible enemic interior. La guerra és la pau.

Us sona?

La societat actual és ben diferent i espero que no arribem mai a una cosa semblant a la distòpia d’Orwell però sí que tenim alguns elements semblants: l’ús o suposat ús de la guerra. Històricament els poders despòtics utilitzaven la por a la repressió violenta del poder, la por a ells per mantenir l’ordre social. Aquest ús encara existeix però els estats occidentals prefereixen governar amb un altre por, la por a l’altre, al terrorista que en qualsevol moment pot matar-te i destruir la teva forma de vida. Aquesta por a l’altre és convenientment fomentada, manipulada i exagerada per tal de que la població accepti mesures repressives internes que d’altre manera no aprovaria, per crear consens al voltant del poder polític, en definitiva per cohesionar el règim.

Llegeix més

Malgrat la tragèdia, no podran amb Barcelona

Avui l’hi ha tocat a Barcelona…

Tots els meus ànims, Barcelona ha estat bombardejada invadida i saquejada per tirans, feixistes i fanàtics religiosos i sempre s’ha recuperat. Franco no va poder doblegar Barcelona, tampoc podran els feixistes de l’ISIS. El fanatisme religiós islàmic.

Torno a compartir diverses reflexions, m’hi veig obligat, algunes ja venen de quan els atemptats de París que també li van tocar de prop a gent del meu voltant.

Llegeix més

Tietes i cunyaos, una anàlisis quasi antropològica

Comencem el curs amb aquesta entrada per riure una mica sobre tot plegat i no fer-se mala sang. Aquesta entrada esta dedicada a un tipus de personatges que més per desgràcia que per sort hem d’aguantar en les nostres vides. Les tietes i els cuñaos.

El nom fa referencia a una possible relació familiar que has de tenir amb aquests personatges perquè sinó no els aguantaries i els enviaries a pastar fang però no tenen perquè ser necessàriament parents teus. L’important és la funció social que realitzen en la vida quotidiana, es tracta dels subjectes més reaccionaris i carcas per autonomasia però no ho expressen a través d’una mobilització o significació sinó en el dia a dia, on els hem d’aguantar.

Llegeix més

Eleccions, pau social, hegemonia i lluita de base. Problemes i esperances

Massa temps sense escriure al bloc. Últimament la tesis em treu casi totes les energies per escriure, i bé amb una mica més de disciplina potser també aniria bé, vaig tard amb aquest tema però escrivint és una forma de posar ordre a les idees que et venen al cap. El tema és el més comentat de la ultima setmana, el resultat de les eleccions i les seves possibles conseqüències. Repàs ràpid als números i desprès anem al meollo de la qüestió, els reptes per a la construcció d’una alternativa revolucionària.

Llegeix més

Canvis en l’anonimat del bloc

Bé, com crec que ja havia dit l’anonimat del bloc era degut a la meva situació d’atur quan el vaig començar. No per por a la repressió policial a la que estem habituats sinó a un altre cosa que passa molt sovint, la repressió econòmica. Vaja quan un director de recursos humans busca al google el nom d’algú que parla entre altres coses de lluites i de sindicalisme el normal és que automàticament el descarti. Ara tinc una altre feineta precària però que tinc intenció de quedar-m’hi i aniré aixecant l’anonimat poc a poc en el quant a mi. Intentaré igualment que no surti als buscadors quan es posi el meu nom.

%d bloggers like this: