Skip to content

Una República de la Gent i per a la Gent. Moment actual i perspectives.

chaplin_2017-10-24_20-24-58

Costa bastant trobar temps per escriure en aquest temps convulsos mentre acumules dues feines, reunions i accions. També hauria de ser més disciplinat però tard o d’hora m’havia d’ordenar les idees. I sí, encara que s’ha abusat massa de la paraula històric aquestes setmanes estan sent històriques si mirem el que ha passat els darrers 30 anys i a Europa Occidental en general. Els de la meva generació mai havíem vist quelcom així.

Podria allargar-me fent una cronologia dels esdeveniments però prefereixo deixar-ho així, la mobilització contra la repressió el 20-S marca ja un salt enorme respecte a tots els escenaris del procés que havíem viscut fins ara. El punt culminant és l’1 d’octubre, un referèndum que havia estat ja desactivat és dut a terme i convertit en una victòria per la centenars de milers de persones autoorganitzant-se per  guardar els col·legis electorals i per resistir a la repressió de la policia. El referèndum es va a dur a terme tot i tenir un estat en contra que va utilitzar totes les seves armes contra nosaltres, tot i les brutals càrregues de la policia. No em molestaré amb l’assumpte de les garanties, un 42% de participació ena questes condicions és heroic i una victòria contra l’estat espanyol. Al cap de dos dies, la  Vaga General (disfressada per alguns com “Aturada de País” ) va esdevenir un èxit complet.

El que voldria però en aquest escrit és senyalar alguna punts claus del moment actual i algunes perspectives de futur

Els esdeveniments de l’últim més han mostrat que si és possible algun tipus de independència de Catalunya és només a través de les grans mobilitzacions i l’autoorganització des d’abaix. Quan més ha trontollat el règim del 78, quan més dèbil ha estat el govern central i quan més aprop hem estat de constituir-nos com a poder independent ha estat quan la mobilització de masses ha estat més forta i ha desbordat més les vies institucionals i les consignes pactades des de dalt i les consignes del govern i al direcció de l’ANC. En aquest sentit l’aparició dels Comitès de Defensa del Referèndum ha estat un salt qualitatiu importantíssim i fonamental. Ara bé, quan el President Puigdemont va proclamar la República i tot seguit va suspendre-la el govern central va passar a controlar els tempos del procés i a tenir la paella pel mànec i tota possibilitat de mediació internacional es va esfumar.

El bloc democràtic

En aquest curs dels esdeveniments especialment entre el 20-S i el 3-O grans masses de gent i organitzacions que no es definien com a independentistes però si que creien tant en el dret democràtic a decidir com en les llibertats bàsiques de persones i col·lectius s’han mobilitzat i han participat oposant-se a la repressió i prohibicions del Govern Central, en alguna articles s’ha anomenat el “bloc democràtic” que ajuntaria a independentistes i un gran conjunt d’organitzacions d’esquerres de diverses orientacions entre les que s’inclou  la llibertària. Un bloc heterogeni i necessàriament contradictori entre sí però que sí que podria ser majoritari a Catalunya amb tota la força que això suposa. La necessitat de no trencar aquest bloc ha estat un argument per postergar al declaració de la República.

Tanmateix cal assenyalar dues coses importants. La primera que aquest bloc democràtic no és pot reduir a la suma de càrrecs electes sinó en la presa de posicionament i mobilització en el seu àmbit de grans conjunts de gent a títol individual i organitzacions de base que fins ara no havien mostrat interès. Reduir aquest bloc democràtic a la posició dels Comuns com a partit és un error fatal.

Aquest bloc democràtic no és pot reduir a la suma de càrrecs electes sinó en la presa de posicionament i mobilització en el seu àmbit de grans conjunts de gent a títol individual i organitzacions de base que

La segona és que postergar les declaracions implica una desmoralització ja no només entre el bloc democràtic sinó també en gran part dels independentistes, el PDeCAT (i amb raó) segueix vist amb desconfiança i que les negociacions en despatxos marquin el rumb de la mobilització és percebut per gran part de la gent mobilitzada com que els polítics de nou els estan estafant, i no van gens desencaminats.

Postergar els moviments i esperar suports internacionals que no arriben donen marge a recomposar el processisme que va ser superat pels esdeveniments entre el 20-S i el 3-O. Ha quedat clar, sinó ho estava abans és que la independència tranquil·la que desitjaven alguns és impossible, i per alguns d’aquests sectors és preferible una Catalunya intervinguda que una Catalunya on el poder estigui en mans de la gent.

Eixamplar el bloc democràtic des de la reivindicació social

Una aposta que em sembla bastant més convincent és eixamplar el bloc democràtic dotant de contingut social a la reivindicació de la República, aquest component s’intueix però caldria explicitar-ho, actualment hi ha entre 15 i 20% de treballadors en atur, segueixen havent-hi desnonaments i unes 500000 persones per sota del llindar de la pobresa, les classes populars catalanes segueixen patint l’agressió capitalista. Cal repetir i visibilitat que un poder de la Generalitat suposaria la entrada en vigor de les lleis actualment suspeses pel Tribunal Constitucional com la llei contra la pobres energètica entre altres. Són importants però no suficients, es podria afegir la derogació laboral de 2012 i la pujada del salari mínim a 1000 euros en l’àmbit català per citar algunes mesures que tindrien una gran acceptació social. I que el govern de la Generalitat es vegi obligat a acceptar-les.  Alhora la defensa dels serveis i institucions públiques contra la intervenció del Govern Espanyol ofereix una oportunitat no només per defensar el que ja tenim sinó per millorar-ho.

La defensa dels serveis i institucions públiques contra la intervenció del Govern Espanyol ofereix una oportunitat no només per defensar el que ja tenim sinó per millorar-ho.

 L’objectiu de un estat no només més democràtic sinó també amb una economia més orientada a les classes populars si que podria animar encara més les persones de a peu que conformen aquest bloc democràtic. I en el moviment que és d’on surten les coses aquest component serà necessàriament clau i s’anirà desenvolupant.

Els pròxims dies tornen a ser claus, en aquests sentit el paper del Parlament torna a marcar l’agenda de mobilitzacions. Entre dijous o divendres sabem si el Govern es rendeix fins a noves eleccions, si proclama la República o si segueix constituït desobeint l’aplicació de l’article 155.

Si decideix desobeir resulta imprescindible per a la part del bloc democràtic independentista i no independentista començar a traçar uns objectius i reivindicacions de forma autònoma al govern i a les organitzacions transversals del Procés i si cal pressionar-les. Ser autònoms vol dir no estar subordinats però això no treu seguir recolzant el Govern de Catalunya front al Govern Central i al bloc monàrquic del règim del 78. Qui ens enquadrem en aquesta part hauríem de començar a dotar de contingut social a les reivindicacions, no només amb proclames, sinó de manera efectives i defensar les escoles, la sanitat i els serveis d’emergència no amb vistes de mantenir el que hi ha sinó a millorar-ho per al conjunt de les classes populars. I que el Govern de la Generalitat vegi que no pot seguir desobeint sense nosaltres.

Possibilitats molt optimistes però ben possibles

Perquè és ben sabut proclamant o no la independència la Generalitat no tindrà el control efectiu del territori ni serà un estat de facto sinó que serà un estat fallit, passaria a ser responsabilitat del govern de la Generalitat mantenir el control de la major quantitat possible de les seves estructures, i també responsabilitat del bloc democràtic fer efectiu aquest control actuant de forma autònoma amb l’objectiu de millorar-los. Aleshores tindríem dos poders sobre un mateix territori, és una situació freqüent en aquest tipus de processos durant la Història i també la Història recent, la qüestió és quin d’aquests dos poders s’acabaria imposant amb el temps.

Aquí resultaria clau la reivindicació social, que en les parts del poder controlades per la Generalitat s’apliquessin polítiques més favorables a les classes populars podria inclinar definitivament la balança a favor d’una República que comptaria amb una majoria de la població organitzada amb tot el que aixó suposa. I amb el temps, a curt plaç no tindríem la Revolució de 1917, ni el control obrer anarcosindicalista de 1936 ni una revolució anticapitalista (de moment) però  sí un poder en forma semblant a una República de marcat caràcter antifeixista, antioligàrquic (al enfrontar-nos als grans poders dels bancs i la UE, una República de caràcter social amb uns CDR’s com a columna vertebral. L’existència d’aquest poder canviaria cap al nostre favor la correlació de la lluita de classes a Europa especialment al sud. Pensem ‘hi. Si vam poder fer l’1O també podem fer-ho.

Bé, aquest cop m’he allargat però és que el tema dona per molt i només he tocat alguns dels punts que voldria, disculpeu les faltes, les corregeixo aquesta tarda.

Anuncis

La Guerra és la Pau

George Orwell va imaginar en la novel.la 1984  un futur completament distòpic on el món s’havia unificat en tres grans estats que havien assolit el totalitarisme màxim. Tots els aspectes de la vida de cada persona estaven controlats per el Big Brother, líder suprem i que vigilava  a cada ciutadà perquè no es desvies ni en un dels seus actes quotidians. El seu lema era: La guerra és la pau, la ignorància és la felicitat, la llibertat és l’esclavitud.

Podria donar per molts paral·lelismes amb  la societat actual però n’hi ha un que m’agradaria destacar: La guerra és la pau. Les tres potencies mundials estaven enfrontades en una guerra eterna en que les aliances canviaven constantment. Que era el més destacat d’aquesta guerra? Que ningú volia guanyar-la, mantenir la població en un estat de guerra permanent contra un enemic al que tothom odiava però ningú coneixia ben bé era un dels pilars fonamentals per assegurar-se la obediència cega al líder de la població, per mantenir la societat completament cohesionada al voltant del poder. L’enemic exterior importava poc, l’objectiu era la pau interna i la eliminació de qualsevol possible enemic interior. La guerra és la pau.

Us sona?

La societat actual és ben diferent i espero que no arribem mai a una cosa semblant a la distòpia d’Orwell però sí que tenim alguns elements semblants: l’ús o suposat ús de la guerra. Històricament els poders despòtics utilitzaven la por a la repressió violenta del poder, la por a ells per mantenir l’ordre social. Aquest ús encara existeix però els estats occidentals prefereixen governar amb un altre por, la por a l’altre, al terrorista que en qualsevol moment pot matar-te i destruir la teva forma de vida. Aquesta por a l’altre és convenientment fomentada, manipulada i exagerada per tal de que la població accepti mesures repressives internes que d’altre manera no aprovaria, per crear consens al voltant del poder polític, en definitiva per cohesionar el règim.

Llegeix més

Malgrat la tragèdia, no podran amb Barcelona

Avui l’hi ha tocat a Barcelona…

Tots els meus ànims, Barcelona ha estat bombardejada invadida i saquejada per tirans, feixistes i fanàtics religiosos i sempre s’ha recuperat. Franco no va poder doblegar Barcelona, tampoc podran els feixistes de l’ISIS. El fanatisme religiós islàmic.

Torno a compartir diverses reflexions, m’hi veig obligat, algunes ja venen de quan els atemptats de París que també li van tocar de prop a gent del meu voltant.

Llegeix més

Tietes i cunyaos, una anàlisis quasi antropològica

Comencem el curs amb aquesta entrada per riure una mica sobre tot plegat i no fer-se mala sang. Aquesta entrada esta dedicada a un tipus de personatges que més per desgràcia que per sort hem d’aguantar en les nostres vides. Les tietes i els cuñaos.

El nom fa referencia a una possible relació familiar que has de tenir amb aquests personatges perquè sinó no els aguantaries i els enviaries a pastar fang però no tenen perquè ser necessàriament parents teus. L’important és la funció social que realitzen en la vida quotidiana, es tracta dels subjectes més reaccionaris i carcas per autonomasia però no ho expressen a través d’una mobilització o significació sinó en el dia a dia, on els hem d’aguantar.

Llegeix més

Eleccions, pau social, hegemonia i lluita de base. Problemes i esperances

Massa temps sense escriure al bloc. Últimament la tesis em treu casi totes les energies per escriure, i bé amb una mica més de disciplina potser també aniria bé, vaig tard amb aquest tema però escrivint és una forma de posar ordre a les idees que et venen al cap. El tema és el més comentat de la ultima setmana, el resultat de les eleccions i les seves possibles conseqüències. Repàs ràpid als números i desprès anem al meollo de la qüestió, els reptes per a la construcció d’una alternativa revolucionària.

Llegeix més

Canvis en l’anonimat del bloc

Bé, com crec que ja havia dit l’anonimat del bloc era degut a la meva situació d’atur quan el vaig començar. No per por a la repressió policial a la que estem habituats sinó a un altre cosa que passa molt sovint, la repressió econòmica. Vaja quan un director de recursos humans busca al google el nom d’algú que parla entre altres coses de lluites i de sindicalisme el normal és que automàticament el descarti. Ara tinc una altre feineta precària però que tinc intenció de quedar-m’hi i aniré aixecant l’anonimat poc a poc en el quant a mi. Intentaré igualment que no surti als buscadors quan es posi el meu nom.

De contradiccions, xantatges i expectatives. El procés, la independència, la hegemonia de CDC i el sacrifici de la CUP…

Bé, ja que s’ha posat de moda parlar del tema m’apunto al carro des d’una visió estrictament personal. Moltes coses i poc temps i poca voluntat d’enrotllar-me, idees desordenades que intento ordenar. Bueno allà va

11 de setembre de 2014

El procés i la recomposició política de la burgesia catalana

Ja vaig escriure sobre els dubtes que em generava el procés, deixant clar que per descomptat la reivindicació independentista surt de la societat civil, de la gent i més tard CIU (ara CDC) s’hi suma, no se fins a quin punt aquesta part de la burgesia (l’establishment si li voleu dir, vaja els empresaris, els rics…) català esta disposat a arribar. I el problema és que té la paella pel mànec.

Llegeix més

Terrorisme i massacre a París, notes ràpides

Atemptat a París, 110 morts i pujant, les noticies explicaran els detalls, 4 reflexions ràpides.

Els autors s’inscriuen ideològicament dintre el salafisme (versió molt minoritària de l’Islam creada als anys 50 del segle XX) més extrem, el braç armat es ISIS organització terrorista en majúscules armada pels Estats Units i finançada per Aràbia Saudí i Qatar amb l’objectiu de enderrocar el govern de Síria. Aquests dos últims països son qui financen les teles fonamentalistes que es poden veure per satèl·lit aquí França qui propaguen el terrorisme salafista.

Els refugiats siris venen a Europa fugint d’aquesta colla de terroristes malalts, donar les culpes als refugiats siris és confondre la víctima amb l’assassí.

Es normal ( a mi també hem passa) que ens impacti més quan ataquen a Europa però hem de recordar que l’ISIS ha matat centenars de milers de persones només aquest últim any i mig, maten dones que no volen portar el burka, nens, i treballadors i pobles que lluiten per la seva llibertat. Tiren a homosexuals des de dalt dels campanars. Amb això vull dir que és el propi món àrab qui pateix el 99% del terrorisme de l’ISIS. Casualment no han atacat mai ni a Israel ni als Estats Units.

Llegeix més

4 notes rapides sobre els resultats electorals del passat diumenge 27S

Bé, veient la varietat de interpretacions sobre si els resultats electorals d’unes eleccions considerades “plebiscitàries” han respòs si o no a la independència de Catalunya tal i com es pretenia des del govern de la Generalitat crec necessari donar el meu punt de vista sobre tot plegat. Comptant que estic a l’estranger, tinc Internet limitat i vaig estar a Catalunya presencialment únicament durant  la jornada del diumenge.

En primer lloc, si hem de fer interpretacions sobre si ha guanyat el “Sí” o el “No”, objectiu pel qual estaven convocades aquestes eleccions, s’ha de dir que el “Sí” ha guanyat però no de manera absoluta. Per moltes tonteries que es diguin des dels altaveus de la oligarquia espanyola anomenats “mitjans de comunicació” (al tanto no estic dient que els altaveus de la oligarquia catalana siguin millors). El cap del règim espanyol Mariano Rajoy, en la seva línia habitual de desdibuixar completament la realitat, com si estiguéssim en un altre planeta, ha arribat a dir en roda de premsa el dilluns 28 que el “Sí” només havia assolit el 40% dels vots. (la llista de Junts pel Sí) Com si els vots de la CUP fossin un no, ver para creer.

Les llistes de Junts Pel Sí i la CUP-CC han obtingut el 47 i escaig dels vots però molt al tanto això no vol dir que hi hagi hagut un 52% de “No”, hem de comptar que Catalunya si que es Pot (Partit que no és “santo de mi devoción”), no és un “No” rotund, son partidaris de fer un referèndum però no han dit mai ni que sí ni que no a la independència. No es pot comptar els seus vots com un No.

Se’ls hauria de comptar com un “No sabe/no contesta”, en aquest cas el “Sí” hauria guanyat amb majoria simple. Podem comptar-ho així? Sí i no (valgui la redundància). CatSíqueesPot es va mostrar contrari a una Declaració Unilateral d’Independència. Però no ha expressat mai quina opció demanaria en el cas d’un referèndum, que farien els seus votants en cas d’un referèndum? n’hi haurien que votarien sí, que votarien que no o en blanc…. Percentatges? Completament impossible de saber.

Però aviam algú es pensava realment que unes eleccions amb 7 partits amb opció a entrar podrien contestar de forma clara una pregunta amb només dues respostes?

Llegeix més

Aquest bloc porta massa temps aturat, espero tornar-lo a engegar.

Aquest bloc porta massa temps parat. I no per intenció de deixar d’escriure-hi. Sinó per la feina i les mogudes dels últims mesos que he anat de bòlid i per la meva falta de disciplina per trobar temps per escriure. A partir d’ara li donaré més vidilla.

%d bloggers like this: