Skip to content

Reflexions nadalenques (II): Per Nadal els emigrants tornen al seu corral

gener 5, 2013

Llavors ens donem conta que el problema del país no es la immigració sinó la emigració, vamos que la gent fot el camp. I quan tornen uns dies et dones conta que si no veies algú es perquè s’havia anat a l’estranger.

3262065333_5905d24000

Seguim amb les reflexions, es el que té estar a l’atur. Ja s’ha dissipat una mica l’ambient de Nadal però vaig a escriure un parell de coses que m’han fet pensar aquestes “vacances”: per Nadal cada ovella al seu corral, i aquest any les ovelles venien casi totes de lluny. I no per casualitat.

A casa meva no hem fet mai el sopar de nochebuena, no per tema cultural català- castellà (venim en bona part de la immigració des d’altres llocs de l’estat) sinó perquè duran molts anys els meus pares van preferir estalviar-se menjars innecessaris amb la poca família que tenim relació i concentrar-los per Nadal, Sant Esteve i Reis. Total, amb amics que tampoc tenen sopar familiar sempre fem un sopar acoplant-nos a casa de gent. Li diem amb humor “el sopar dels desheretats”, hi ha gent que va variant però cada any ens trobem mes o menys els mateixos. Alguns només els veig amb l’excusa d’aquest sopar.

Doncs bé en una taula de 10-14 persones de entre 20 i pocs i 30 pocs anys únicament vaig contar a tres que encara seguíem vivint a Catalunya. Alguns s’havien anat per qüestions personals ja abans de la crisis però la majoria van emigrar perquè aquí poc futur els hi espera, van trobar alguna cosa millor en un altre país. La proporció era bastant forta.

Això hem va fer pensant en el que hem va dir un amic meu abans d’anar-se a Holanda: acabarem que ens reunirem un cop o dos a l’any i a l’estiu a les terrasses comentarem que bé que es vivia abans aquí, si es que a més jo tornaria si hi hagués curro…. el clima i la gent son molt millors…. durant uns dies abans de tornar cap als respectius països d’emigració-exili.

I el que dic sempre jo: Viatjar per voluntat pròpia, realment perquè vols pot ser una experiència molt positiva, els rics una mica hipies van a l’altre punta del món a “trobar-se a ells mateixos”, abans de la estafa anomenada crisis, els que hem de treballar per guanyar-nos la vida i teníem la sort de no anar apurats podíem a vegades permetre’ns una part d’aquest luxe, que si un interrail, un erasmus de pocs mesos…. en el meu cas vaig fer un parell d’estades d’estudi fora i si, va molt bé, però aquest tipus de viatges era perquè un volia, i sempre pensant que es un temps limitat i a no ser que t’agradi molt el lloc o trobessis parella allà en principi sempre es tornava. Emigrar perquè necessites feina es molt diferent, vas obligat en gran part i no saps quan tornaràs, potser mai però no perquè no vulguis sinó perquè no pots.

No. No llevan maletas de cartón, ni hay aglomeraciones en el andén de la despedida. No se marchan en grupo, sino uno a uno. Aparentemente nada les obliga”(…)

No hay estadísticas oficiales sobre ellos. Nadie sabe cuántos son ni adonde se dirigen. No se agrupan bajo el nombre oficial de emigrantes. Son, más bien, una microhistoria que se cuenta entre amigos y familiares. “Mi hija está en Berlín”, “se ha marchado a Montpellier”, “se fue a Dubai” son frases que escuchamos sin reparar en el significado exacto que comportani

Peró res tu, normalitat absoluta, els que es queden aquí: la cosa esta xunga però mira que hi farem, els que han marxat: Bé, tampoc es viu tan malament, tinc feina, estic començant a sortir amb gent d’allà, son molt educats…. però la veritat es que van haver de marxar obligats per la falta de feina, per aquesta estafa anomenada crisis. Potser encara no s’estaven morint de gana (hi ha casos que sí, els que conec no) però no es pot viure sempre amb l’ai al cor, estant aturat quan et falta poc pels trenta, a casa els teus pares i el màxim que pots esperar (siguen realistes) es trobar una feineta que durara uns mesos i que molts cops es en negre. Quan portes temps així t’has de guanyar la vida ni que sigui a un altre país. D’acord no els hi van posar una pistola al cap perquè se n’anessin pero si que els hi han pres les condicions per tenir aquí una vida minimament estable. I això t’obliga a marxar et coacciona, per molt que des de les posicions acomodades es vegi d’una altre manera.

Hi ha segons qui (tertulians, classes acomodades) que mai ha sapigut el que es patir per guanyar-se la vida i relativitzen aquest problema. Com Xavier Mena conseller de Treball del govern de CIU que davant del problema de l’atur juvenil recomanava als joves que anessin a servir cafès a Londres per solucionar el problema de l’atur. Hi ha altre gent treballadora que si que ha treballat dur per guanyar-se-la però que ha aconseguit una feina estable i mes o menys ben pagada, i que encara no l’ha perdut. Alguns (insisteixo alguns, no tots ni la majoria) dels  que pertanyen a aquest segon grup també treuen  importància al problema afirmant que la gent se’n va perquè vol o perquè no busca amb prou insistència. Porten molts anys en el mateix lloc de feina i probablement no coneixen el que es estar a l’atur i que per molt que busquis no es troba res i a qui agafen es casi sempre per a un temps. No saben que ja pots currar-t’ho molt que els empreses no volen personal fixe sinó “extras” per treure’s feina de sobre de tant en tant i fotre’ls al carrer quan ja no els necessiten. I el pitjor, aquest segon perfil de gent obvia que qualsevol dia es pot trobar en la mateixa situació. I no se com ho resistirien. Així doncs els hi demanaria una mica més d’empatia amb els seus iguals que no han tingut la sort de tenir un treball estable, que no es creguin tant els tòpics i que pensin que a ells també els hi pot passar. Als del primer grup els hi demano senzillament que es callin o es tirin per un balcó.

Com diu l’autora de l’article que cito son histories anònimes, rarament surten per la tele i es tracten d’una manera particular: un amic meu que està a Londres… jo mateix no vaig reflexionar seriosament sobre el tema fins que no hem vaig trobar en un sopar amb amics que feia temps que no veia i la majoria eren emigrants. Es un problema que no es percep com una tendència de la societat i encara es perceben menys les conseqüències.

No som conscients de les conseqüències que portarà a la nostre societat, la pèrdua de gent jove i preparada empobrirà encara més el país a nivell intel·lectual i tècnic se’n van metges, infermers, científics, gent preparada per tirar endavant projectes i sobretot se’n van persones treballadores de l’ofici que sigui. Perquè recordem que la població segueix envellint, la franja d’edat entre 40 i 50 anys, qui els hi pagarà les pensions d’aquí 20 anys? Ja es toca a menys de dos cotitzants per cada jubilat, d’aquí uns anys qui els hi pagarà les pensions si quedara poca gent amb edat de treballar i que pugui treballar, no s’hauria d’estar fent esforços perquè la gent es quedi i trobi feina? Peró res, aquí no passa res, i no som conscients del problema. Com de tants altres.

Mirar cap a un altre costat, esperar que no ens toqui a nosaltres, queixar-se molt al bar però no mobilitzar-se mai o gairebé mai, ens espera un 2013 bastant magre molt hem temo. A no ser que canviïn les coses i les coses només canviaran si les fem canviar.

  El text en cursives de la meitat de l’entrada prové de l’article “las ilusiones perdidas” publicat a El País el 2 d’octubre de 2010.

Anuncis

From → Societat

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: