Skip to content

La pica d’estats.

Abril 4, 2013

6-7-8 Juliol 2012 Pica d'Estats Fot. Elsa (284)

Inaugurem la secció “Muntanya” amb aquesta descripció de la segona vegada  que vaig pujar a la Pica d’Estats, el juny de l’any passat. He tardat en acabar la descripció pero al final l’he fet. Aviam si n’afegeixó més.

ALGUNES DADES

Tipus: Cim en època d’estiu

Data: 30 de juny de 2012

Croquis de la pujada. Extret de Corriols.blogspot.com

Croquis de la pujada. Extret de Corriols.blogspot.com)

Meteorologia: Lleugerament nublat

Dificultat tècnica: Fàcil

Dificultat física: Moderada (per a un nivell “aficionat”

com el nostre, es pot fer)

Altura cim: 3143 metres

Desnivell acumulat: 2123 metres

Hora de sortida: 07:00

Hora d’arribada: 18:30.

Enllaç a wikiloc amb el trak de GPS


Aproximació:

Des del Vallés fins a Areu es triga unes 4 hores amb cotxe. En el poble cal agafar una pista de 10 km, la pista té diferents desviacions i cal fixar-se i agafar la correcta. Els cotxes normals van bastant lents per la pista, es pot trigar gairebé una hora en fer la pista. És per això que és recomanable passar una nit sigui abans de començar a pujar o sigui en els llacs.

Excursió:

Sortim a les 7 del matí des d’un dels pàrquings per deixar els cotxes on havíem passat la nit acampats. En poc minuts ens trobem al refugi de Valñferrera, allà hi ha una font on es poden omplir cantimplores i un panell que ens indica per on començar a pujar. Comença aleshores una pujada relativament forta en ziga-zaga enmitj d’un bosc, ideal per calentar. Al final d’aquesta pujada arribem a un petit coll i canviem de vessant, en aquest punt tenim darrera nostre una excel·lent vista del Pla de Boet i davant una bona panoràmica del Barranc de Sotllo, la ruta que ens portarà fins als llacs des d’on es puja al cim.

Cal anar amb compte perquè en aquest punt en comptes d’agafar el camí correcte ens podem desviar per un corriol que avança per una cota més elevada, el problema es que al cap d’una estona el corriol ens porta a dalt d’unes roques que s’han de baixar grimpant per recuperar el camí. Es pot fer si es va amb una mica de compte però els gossos que portàvem van tenir serioses dificultats. Vam comprovar que no érem els únics que s’havien equivocat, un parell de grups d’excursionistes els havia passat el mateix. Perdem cert temps baixant equipatges i gossos fins que ens trobem de nou en el camí.

Després d’un tram de baixada suau que ens porta fins al fons de vall, la ruta continua paral·lela al riu que l’atravessem en alguna ocasió. La pujada es moderada i la zona es molt humida, amb molta vegetació i rierols. A partir d’aquí ens trobem amb que el riu ha format terrasses amb esglaons i salts d’aigua. El camí els va superant per l’esquerra (en sentit ascendent) i poc a poc anem superant el límit del bosc tot i que encara trobem força vegetació arbustiva. La primera vegada que vaig fer la Pica hem va impactar molt la bellesa d’aquest paisatge, tenia 18 anys i era la primera muntanya seria que feia (apart de algunes muntanyes baixes i mitges que no tenen res a veure com la Mola o el Matagalls). Recordo també que hem vaig quedar meravellat de que aquest tipus de paisatges existissin a Catalunya.

El paisatge de pujada cap als llacs,

El paisatge de pujada cap als llacs, val la pena veure-ho

Deixant els records de banda, he de dir que la bellesa del paisatge ens pot fer allunyar-nos del camí que a mesura que anem salvant terrasses en algun punt es desdibuixa, tanmateix no hi ha problema ja que el camí es pot recuperar amb facilitat. Esmorzem en un d’aquests petits estanys, tot i ser juliol el dia esta nublat i la temperatura es freda.

Al cap de poc arribem a l’Estany de Sotllo i més endavant a l’Estany d’Estats, dos llocs que val la pena veure, com comentàvem amb un amic la Pica d’Estats no només té la particularitat de ser la muntanya més alta de Catalunya (Catalunya comunitat autònoma, no entraré en aquestes qüestions) sinó que la seva ascensió es de les més maques del Pirineu Català.

Estany de Sotllo

Estany de Sotllo

En aquests dos llacs trobem forces tendes amb gent que hi ha passat la nit i està començant la marxa o ja fa estona que l’ha començat, realment si es disposa de temps, fer la ruta en dos dies acampant als llacs es també una opció molt recomanable.

Una altre vista de l'estany de Sotllo, aqui vaig dormir la primera vegada que vaig fer la pica

Una altre vista de l’estany de Sotllo, aqui vaig dormir la primera vegada que vaig fer la pica

Després dels llacs comença el tram físicament més dur: La famosa tartera de la Pica d’Estats, una tartera de pissarra, de pedres petites que fan més cansada l’ascensio i que remunta més de 400 metres amb fort pendent. Ens creuem amb varis grups que baixen, el cim de la Pica continua completament ennuvolat i alguns grups han desistit, crec que no n’hi ha per tant, ens diuen que hi han unes geleres i que no porten grampons, penso que si son com jo les recordo no hi haurien d’haver excessives dificultats, però potser son més grans que quan hi vaig anar a l’agost del 2001. Abans d’arribar a dalt creuem per una d’aquestes glaceres, sensecomplicació, mira que en la muntanya jo soc dels prudents i no m’agrada fer el burro pero a vegades també hi ha gent que exagera, aquestes geleres si es va amb una mica de compte no haurien de donar problema, i tampoc hi ha risc de caure al precipici. Definitivament estaven exagerant, o potser tenien poca experiència, en tot cas les glaceres d’abans del coll no son en absolut glaceres perilloses i no calen grampons si es estiu.

Com estava el cim quan estavem pujant, hem va fer dubtar una mica

Com estava el cim quan estavem pujant, hem va fer dubtar una mica

Un cop superada arribem al Port de Sotllo, situat entre els dos vessants i que de fet fa de frontera entre l’estat espanyol i el francès. Quan el vaig fer per primer cop també hem va donar que pensar, per molt que miris no veuràs Espanya i França sinó un mar de  muntanyes majestuoses i completament alienes a les fronteres i altres tonteries  que hem creat els humans.

Els estanys vistos des del cim

Els estanys vistos des del cim

Tornem al tema que ja ens estem anant per les branques.  Arribats al coll tenim la opció de pujar per la creta o seguir per la ruta normal que transcorre per la cara nord, no he fet mai la cresta però es bastant exposada i perillosa, i sobretot es pot fer de pujada però mai de baixada sense equip i cordes.  La primera vegada que vaig fer la pica hem van explicar com un excursionista va estar a punt de matar-se i va quedar per sort lligat amb la nansa de la motxilla a una roca, fet que el va salvar d’una caiguda lliure de varis centenars de metres amb mort més que segura. Francament jo recomano seguir la ruta que fa tothom i vorejar el pic encara que es tardi més.

Vorejant el pic ens trobem amb l’única dificultat tècnica que pot tenir la pica d’estats: La gelera de la cara nord, de tota manera si es va amb compte es pot fer sense grampons, no porta a un precipici tot i que al relliscar un es pot fer mal. Però si es va amb compte no té perquè passar res, i al tanto. LA GLACERA ES POT RODEJAR rodejant-la per baix es tarden uns 10 minuts mési no hi ha absolutament cap perill.

La glacera de la cara nord de la pica

La glacera de la cara nord.

Un cop travessada la gelera després d’una pujadeta s’arriba a un petit coll des d’on es veu el cim. Encara queda un bon tros de pujada, mentalment m’havia preparat per la famosa tartera i la gelera  però encara queda un bon tros. De tota manera no hi ha dificultat tècnica sinó que es únicament físic, es qüestió d’agafar el ritme i xino-xano, a més ens trobem amb la sort que en aquesta hora (migdia) s’obre el dia, se’n van els núvols i podem gaudir de les vistes. Arribem fins a la base del cim, un últim esforç i ja som a dalt. Fem cim a dos quarts de tres del migdia, ens trobem amb una vista preciosa però amb un fort vent que ens fa desistir de dinar a dalt com teníem pensat, dinem de tornada al petit coll.

I finalment arribem al cim. (Abans de que algú hem digui alguna cosa la estelada blava no la vaig portar jo, si haig de portar alguna estalada uniacment porto la que té l'estrella roja)

I finalment arribem al cim.
(Abans de que algú hem digui alguna cosa la estelada blava no la vaig portar jo, si haig de portar alguna estalada unicament porto la que té l’estrella roja)

La baixada la fem pel mateix camí, arribem un altre cop al refugi de Vallferrera a les 19:05 tanmateix si algú esta llegint la ressenya per fer-se una idea del temps ha de tenir en compte que vam baixar força més lents degut a que la pobre Estafania li va reaparèixer una lesió de lligaments al genoll i vam baixar més lents, òbviament no s’ha de deixar mai a ningú tirat, però a efectes informatius el temps de baixada segurament es menor. Ara bé tampoc s¡ha d’anar just de temps perquè sempre pot passar qualsevol imprevist que et retrassi.

Tot i que esta vist que es pot pujar i baixar en un sol dia (si prèviament s’ha fet l’aproximació), la opció de fer-ho en dos acampant als llacs també es recomanable, menys cansat i els llacs son un molt bon lloc per acampar i passar la tarda i aquestes coses, comptant sempre amb que els excursionistes ho han de recollir tot, si es va deixant brossa en plan dominguero per mi millor que no pugin ni al refugi.

En definitiva, una excursió molt recomanable, i si es fa en dos dies encara millor, no requereix alt nivell sobretot en estiu, ara s’ha d’estar una mica en forma.

Anuncis

From → Muntanya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: