Skip to content

El 9-N, el dret a decidir, les cortines de fum i les esquerres

Setembre 26, 2014

Ja vaig escriure farà cosa d’un any els dubtes que tenia envers el “procés independentista ”, ara, amb tota la alta política i els mitjans de comunicació concentrats sobre si es farà o no el referèndum el 9-N escriuré sobre les seves potencialitats des del punt de vista de l’esquerra transformadora.

Varis tòpics falsos sobre el procés

En primer lloc, i sobretot per alguns llocs de l’esquerra estatal es diu que la reivindicació independentista actual la va començar el president de la Generalitat Artur Mas, això és objectivament fals, el tret de sortida va ser la manifestació de l’11 de setembre de 2012 convocada per l’Assemblea Nacional Catalana. Veient la amplíssima participació, Mas es va sumar uns dies després canviant el rumb polític que portava fins aleshores reivindicant la independència cosa que no havia fet mai CIU. En una jugada que en aquell moment semblava que li sortiria molt bé Mas va aprofitar al reivindicació i va situar el govern de la generalitat com a garant i líder d’aquest procés i l’ANC, tristament, li va permetre.

L’altre tòpic fals és que tota la reivindicació independentista és una operació orquestrada des dels mitjans de comunicació i els poders polítics per distreure l’atenció sobre les retallades. Fals també, això pot ser un efecte però no una causa, i l’efecte és perillós d’acord però no ens confonguem. Qui va començar tot plegat va ser l’ANC amb el recolzament d’una part molt important de la població catalana, i van anar-hi per voluntat pròpia, no teledirigits literalment per TV3, no tractem a la gent d’imbecil siusplau, és obvi que sense el ressò mediàtic no hi hagués anat tanta gent ni hagués causat tant impacte però la gent hi va per voluntat pròpia, no teledirigida. El que passa és que malauradament l’hegemonia en el procés la té la dreta catalana.

La hegemonia de la dreta, l’efecte la cortina de fum i els reptes de les forces polítiques d’esquerra

L’efecte cortina de fum existeix d’acord, però és un efecte potenciat per els mitjans de comunicació, per CIU, per la oligarquia catalana i consentida de facto per l’ANC afirmant que amb la independència s’arreglaran els problemes socials que travessa Catalunya i per això ara cal estar tots units (ni dretes ni esquerres us sona?) confiar en el President (tots amb el President!) i deixar de banda les reivindicacions socials. Això és el que pretén la oligarquia catalana enemistada (si més no en aparença) momentàniament amb els seus homòlegs a Madrid. Ja vaig dir i tenim clar que acceptar aquesta premissa és fer el joc als qui ens estan enfonsant a la misèria. Però qui esta llançant aquest missatge és una minoria, d’acord una minoria molt ben situada políticament però tampoc esta calant àmpliament. La gent que es va mobilitzar, com tants d’altres que es senten identificats amb la reivindicació del dret a decidir, majoritàriament ni son burgesos ni dretans-reaccionaris convençut. En les mobilitzacions com la “V” hi ha participat molta gent esperant un canvi, i sobretot un canvi en favor de la justícia social, de la fi de les retallades i del repartiment de la riquesa. Una enquesta publicada al març mostra que la reivindicació independentista té molt més terreny en l’esquerra i les classes populars que en la dreta i l’alta burgesia.

Vistes aquestes contradiccions es poden fer dos coses. La primera el que masses vegades hem fet l’esquerra revolucionaria que és amagar el cap sota l’ala, dir que tot és una cortina de fum, una mentida (acceptar la versió oficial) que la gent esta alienada, que 1.300.000 persones son imbecils i refugiar-nos en el nostre purisme. Com sempre i no canvia res. O podem (com ja han fet molts grups) disputar la hegemonia de la dreta i batallar per revertir els seus conceptes. Dret a decidir? Oi tant però no només sobre la relació política amb l’estat espanyol sinó també sobre la nostre economia, els serveis públics, el territori….. independència d’Espanya, d’acord però també de la UE, l’OTAN i la resta d’agents imperialistes.

El dret d’autodeterminació com a desafiament al regim espanyol

Parteixo també del fet que si desitgem un canvi en benefici de la majoria, de la classe treballadora, la base d’aquest son les lluites immediates en multitud de camps, (treball, educació, sanitat, habitatge, territori…) però tot i que aquestes lluites son fonamentals, no ens podem conformar amb petites victòries parcials en aquests camps. Cal no només un canvi sinó la destrucció de l’actual sistema polític espanyol, el règim del 78. I aquí be un dels motius d’aquest escrit. El plantejament d’un referèndum (només el plantejament) suposa un desafiament al règim, probablement el desafiament més gran actualment en el terreny polític. Per desgracia aquest desafiament encara no esta prou connectat amb les lluites de base de la classe treballadora, però no per això deixa de ser un desafiament, una esquerda prou important que cal aprofitar. I la demanda d’un referèndum d’autodeterminació inclús sinó qüestionéssim la Unió Europea es una reivindicació d’avanç democràtic respecte a l’estat de les coses anterior que veuria incoherent no recolzar com a mínim en cert grau des d’un punt de vista revolucionari d’esquerres. No dic que aquesta escletxa hagi de ser el punt més important en l’agenda de grups polítics, sindicats combatius i moviments socials en general però si que s’ha de tenir en consideració pel desafiament que representa al regim espanyol, per la escletxa que hi pot obrir.

El paper de l’ANC

Reprenem el paper de l’ANC, ja des de pocs dies després del tret de sortida del procés que fou la manifestació de l’11S del 2012, l’ANC va renunciar a ser un agent autònom als partits polítics, la seva estratègia es centra en pressionar a les incitacions i intentar marcar-lis l’agenda. A la pràctica, aquestes institucions també li marquen l’agenda, per això per molt que es presenti com “apartidista”, l’ANC ha renunciat de facto a jugar un paper com a organització de la societat civil i es limita a organitzar una manifestació massiva a l’any i “pressionar” mediàticament als partits perquè avancin cap a la independència. A la pràctica s’ha deixat dominar per les institucions i la hegemonia neoliberal en el procés proposant (en paraules d’un amic ) una “revolució de vellut” es a dir, un canvi ordenat socialment i sense sobresalts molt a gust per la Catalunya de “seny”, dels botiguers i del senyor Esteve. Davant el mur impenetrable que representa l’ordenament jurídic espanyol el que fa es buscar “suports internacionals”, a institucions imperialistes com la UE i l’OTAN i governs de països com EUA, Alemanya…. vaja a qui governa el món . No fa falta dir que qui cregui sèriament que aquestes institucions pressionaran seriosament a l’estat espanyol perquè els catalans tenim una reivindicació molt pacífica i democràtica, directament no sap com funciona la política internacional en aquest planeta. Però mentrestant al buscar aquest tipus de suport i no d’altres va calant l’hegemonia neoliberal que legitima l’actual ordre mundial que està a les antípodes de ser pacífic i democràtic.

La possibilitat de la consulta

En el moment d’escriure aquestes línies es coneix que demà dissabte 27 de setembre Artur Mas firmarà la consulta del referèndum. La setmana que be el tribunal constitucional anul•larà el referèndum probablement amb al formula de la suspensió cautelar per inconstitucionalitat. Hi haurà un moment d’indignació (esperem). I aleshores la generalitat es trobarà en la disjuntiva: Desobeir o desconvocar el referèndum com a mínim de forma oficial. I CIU es un partit d’ordre, no desobeirà com demanen les forces polítiques d’esquerra o pseudoesquerra, no em veig a CIU enfrontant-se a l’ordenament jurídic. Probablement aguantarà i dirà que el manté però l’acabarà desconvocant ( hem fet el que hem pogut…) i convocant unes eleccions plebiscitàries, i l’ANC (que de moment no he vist crides gaire entusiastes a la desobediència) li farà mes o menys el joc.

El moment més interessant no serà quan es prohibeixi la consulta sinó quan CIU la desconvoqui, es aleshores quan es poden recuperar posicions en la defensa del dret d’autodeterminació. No crec que serveixi de gran cosa treure urnes als carrers des de la societat civil, això ja es va fer. Però si que es podran resoldre varies de les contradiccions que ens provoca quest procés i que he exposat anteriorment. Es tracta de seguir exigint el referèndum el 9-N i la desobediència, CIU i l’establishment de Catalunya estaran per els plebiscitàries, res de cuentos, s’haurà d’atacar a CiU a la Generalitat i assenyar-los.

Que CIU retalla? Ataquem-lo. Que CIU no fa la consulta? Ataquem-lo també

Les múltiples contradiccions entre “qüestió nacional i qüestió social” exposades anteriorment aleshores poden superar-se. Ataquem a CIU i a la Generalitat, que CIU retalla? Ataquem-lo. Que CIU no fa la consulta? Ataquem-lo, així s’acaben les divisions provocades per el “procés”, s’acaba la cortina de fum, l’ANC en el seu seguidisme cridarà a l’ordre i quedarà superada pels esdeveniments si realment hi ha una mobilització en favor de la desobediència (esperem) que pugui desbordar als agents que tenen actualment l’hegemonia en el “procés”.  Pot haver-hi un moment de indignació generalitzat on tindrem marge de maniobra superant el discurs oficial, existeix la possibilitat, recalco que és una possibilitat. Òbviament no tindrem cobertura mediàtica ni es podrà sumar a molts dels sectors dretans mobilitzats per la independència però es podrà ara ja nítidament sumar la reivindicació del dret a decidir del poble català a totes les reivindicacions de l’esquerra transformadora contra el govern de la generalitat i la reivindicació de l’autodeterminació podrà tornar a estar clarament en el camp dels que no només volem decidir si Catalunya ha de ser independent sinó que també volem l’aprofundiment democràtic, el repartiment de la riquesa en benefici de les classes populars, la solidaritat amb la resta de pobles del món i en definitiva la superació del capitalisme en pro d’un sistema més igualitari i més lliure.

Mentrestant, com he dit seguim en les lluites des de tots els fronts i per suposat, les lluites immediates de base no s’haurien de paralitzar ni trobar-se en dificultats per la opció de votar que si o votar que no o passar de tot de la gent que hi participa, per descomptat, això es el que volen ells. Però també cal estar a l’aguait i saber aprofitar el moment polític per aprofitar les escletxes, si és  aquest es dona.

Anuncis

From → Societat

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: