Skip to content

Eleccions, pau social, hegemonia i lluita de base. Problemes i esperances

Juliol 6, 2016

Massa temps sense escriure al bloc. Últimament la tesis em treu casi totes les energies per escriure, i bé amb una mica més de disciplina potser també aniria bé, vaig tard amb aquest tema però escrivint és una forma de posar ordre a les idees que et venen al cap. El tema és el més comentat de la ultima setmana, el resultat de les eleccions i les seves possibles conseqüències. Repàs ràpid als números i desprès anem al meollo de la qüestió, els reptes per a la construcció d’una alternativa revolucionària.

En primer lloc s’ha de dir que en números totals no hi ha un massiu suport de la població al PP, aquest partit va rebre un 23 o un 24% de suport de la població amb dret a vot, vaja menys d’una quarta part. Sorprèn que un partit que s’ha demostrat corrupte i criminal, que utilitza sistemàticament els diners públics perquè els seus dirigents es lucrin personalment encara obtingui aquest suport. Però hem de comptar que sempre existeix un percentatge de població que es beneficia de la classe dominant i li donarà suport per molt que facin mesures contra la població i contra aquests sectors mateixos. El 15-M parlava del 99% contra l’1% bé, en termes econòmics i de posició segurament la classe dominant la conforma l’1% però hi ha un seguit de col·lectius socials que se’n beneficien i que sempre la defensaran, policies, alts funcionaris, empresaris de la comunicació etc… que poden conformar un 10-15% (molt difícil dir-ho), es podria esperar que el vot al PP baixes fins a aquests percentatges (tot i que aquest sector també en part pot votar PSOE o C’S) però no gaire més. La resta és una part de la població estatal que que prefereix l’actual estat podrit de les coses a possibles canvis anunciats com el apocalipsis de la societat tradicional ( que en realitat no serien canvis tan forts)

El que sorprèn és com ha aguantat el PSOE, i aquí està el problema que no ens esperàvem, l’estratègia de Podemos era substituir al PSOE esperant que aquest s’enfonsés i no ho ha fet, li ha guanyat molt terreny sí però no l’ha superat. Aquí bé el tema del que vull parlar

Al nucli irradiador se li acaben les piles

Tot i respectar-los al principi, respectar algunes de les persones que formen les seves bases i fins i tot haver-los votat a les espanyoles, Podemos mai va ser el meu projecte, ni tan sols hi era ni hi soc gaire afí. Van sacrificar els seus principis inicials i van rebaixar el seu discurs per guanyar, buscar el centre, entenc l’estratègia però dubtava del seu potencial de transformació real i ara a més es veu que no els hi ha sortit bé . Fa poc el mateix Pablo Iglesias ha dit que els únics canvis possibles son a través de les institucions, bé per ser professor de la Complutense sap molt poc d’Història contemporània, ara mateix em costaria trobar algun cas de canvi revolucionari que s’hagi basat exclusivament en les institucions en els darrers dos segles… o dos-cents dona igual. Cita l’exemple de Madrid (o Barcelona), on no dubto d’alguna millora testimonial però on segueix havent-hi atur, desnonaments i gent que treballa 50 hores a la setmana per 800 euros mentre altres que no treballen es passegen forrats de diners. Avui en dia qualsevol que tingui una línia de pensament mínimament progressista i dos dits de front sap que les institucions estan segrestades pels mercats, i només a través d’elles és inútil esperar cap canvi, i sinó mirem el que va passar a Grècia fa un any.

Però bé això ja ho sabíem, el tema a pesar de tot això, a pesar de l’aposta per guanyar per sobre de tot no ho han aconseguit. Això és el que els desacredita més, perué després de no guanyar, no aconseguir aquest canvi quina és l’alternativa? Esperar 4 anys més un miracle mentre la societat es dessangra?Crec que ens hem emmirallat massa en les institucions i la nova política, un amic meu @albertkhaliayev va dir que és un error atacar a l’hegemonia allà on cristal·litza (l’esfera institucional-mediàtica) ja que és el terreny de la classe dominant, que s’ha d’atacar allà on es forma, en el dia a dia vivencial de la majoria de la població, en la lluita per les petites i quotidianes coses. No puc estar.-hi més d’acord.

“Crec que ens hem emmirallat massa en les institucions i la nova política, un amic meu va dir que és un error atacar a l’hegemonia allà on cristal·litza (l’esfera institucional-mediàtica) ja que és el terreny de la classe dominant, que s’ha d’atacar allà on es forma, en el dia a dia vivencial de la majoria de la població, en la lluita per les petites i quotidianes coses. No puc estar.-hi més d’acord.”

Via llarga revolucionària i via curta institucional

Des del que se’n diu moviments socials (sí és que es pot dir així..) o des de l’àmbit llibertari, de certs sectors de l’esquerra independentista i àmbits anticapitalistes però reduïts (estic sent sincer, jo hi pertanyo) es diu que cal organitzar-se des del carrer, des de la base, que el canvi tardarà a arribar, que es tracta de construir la resistència al capitalisme des dels llocs de treball, els barris, els centres d’estudi… bastir un contrapoder de forma que les classes populars vagin progressivament adquirint drets des de la lluita arravatant-li al capitalisme la riquesa que ens pren progressivament, lluitar a partir de lluites quotidianes per els nostres aspectes de la vida (treball, educació, sanitat, habitatge, espai comú…). Tot i que han existit processos així arreu del món l’experiència més directe a casa nostre seria l’anarquisme de principis de segle XX, la lluita pels drets laborals a través de la CNT, les cooperatives de consum i sobre tants altres aspectes per anar guanyant terreny en molts aspectes de la vida, els ateneus per una cultura de classe….Al final aquest contrapoder acabarà substituint el poder capitalista o es tornarien ambdós irreconciliables i amb una revolució amb suficients forces el poble acabaria prenent els mitjans de producció i l’aparell estatal. Aquesta és la via llarga, i la determinant si l’objectiu és acabar amb el capitalisme per substituir-lo per una societat sense classes.

Ara bé, malgrat que els avenços dels últims anys son innegables encara estan molt lluny de ser una alternativa. No hem d’oblidar-nos que  per a la majoria de la població, per a la majoria de la classe treballadora, la organització des de la base no és actualment una alternativa, el sindicalisme en el que milito encara no arriba a molts sectors, moltes vegades no és només una qüestió de canviar la mentalitat, no es poden bastir estructures eficaces a partir del no res, la PAH ha aconseguit organitzar a molts sectors, hi ha experiències de lluites laborals existoses des del sindicalisme tant el “clàssic” com algunes experiències menys clàssiques i més de guerrilla sindical en xarxa, existeixen cooperatives i organitzacions de suport mutu de base però les que han funcionat son molt minoritàries. Si es vol solucionar els problemes a partir de la base s’han de presentar alternatives sòlides, reals que el seus integrants potencials percebin com a útils, que els hi poden servir. La crida a muntar una assemblea de ves a saber què al teu barri i organitza’t, com si fos tan fàcil és ara mateix irrealitzable des d’un punt de vista realista, per molt que alguns del gueto insisteixin a repetir-ho com a la panacea. Sense (insisteixo) desmerèixer les organitzacions rupturistes de base que els últims anys han sorgit o bé han augmentat, es casi bé la única nota positiva del cicle 2011-2016.

La via curta a Catalunya

I mentrestant l’esquerda (no tan gran i no tan letal però l’esquerda més important de les últimes dècades) que es va obrir en el règim del 78 els anys 2011 i 2012 es va reparant.

No és moment de fer una valoració però si vull mencionar que “carrer” i institucions estan molt més lligats del que alguns discursos afirmen, tant per nosaltres com per ells. La “victòria” electoral del PP sense “sorpasso” consolida l’espanya de Rajoy i també de Merkel, i quan el règim es consolida desapareixen les escletxes i les lluites populars de les que parlàvem abans retrocedeixen, per desànim, per no trobar escletxes i per topar-se amb un mur més fort. L’hegemonia existeix i s’ha de tenir en compte.

El que a molts ens venia al cap després de veure el mapa del 26-J es accelerar la “desconnexió amb l’estat espanyol” , a curt termini i si fos fàcil seria desitjable tanmateix la situació catalana en l’esfera politico-mediatica és d’estancament en un procés que els seus líders autoproclamats (però acceptats per passiva) de CDC i els seus tentacles no estan disposats a tirar endavant amb les seves conseqüències, i tenen suficient hegemonia mediàtica (si senyor s’ha de parlar de hegemonia i de classes socials si volem entendre les coses) com per mantenir-lo in eternum sense avançar en res però jugant la carta patriòtica contra qui qüestioni les seves polítiques neoliberals, l’objectiu de CDC es guanyar temps mentre la classe dominant catalana (la sucursal catalana del règim del 78) es recomposa i tanca esquerdes. I a nivell de “carrer” tot i que existeixen més organitzacions en nombre i volum s’ha perdut la conflictivitat de anys anteriors, i per molt que diguin més per propi esgotament que per l’aposta institucional.

Atenent aquest panorama una opció seria no participar-hi però bé, com he dit abans “carrer” i institucions també es retroalimenten per a ells, la classe dominant. Podria ser un error no disputar la batalla en aquest terreny, insisteixo en el condicional perquè ara mateix no ho tinc clar. En aquest terreny i com a via curta m’afegeixo a qui aposta en el terreny institucional per una aliança entre la CUP, ERC i els Comuns per proposar una alternativa política (a curt plaç) basada en un Referèndum Unilateral d’Independència, seria l’única via per apartar CDC del mapa i aconseguir que aquest procés retorni a les classes populars i serveixi per trencar el règim del 78 traient l’hegemonia de la seva direcció a les classes dominants que l’utilitzen per autoregenerar-se.

Que no se’m mal interpreti, és una escletxa més on atacar i la seva consecució només tindrà èxit si reforcem alhora la via llarga, la única que de fet es capaç d’acabar amb el capitalisme i canviar de veritat es coses, tanmateix si es sap jugar si es tenen posicions estratègiques clares son dues vies complementaries. Entenc el pessimisme, jo també estic pessimista però la solució no es tornar al gueto dels 90, reforçar la lluites de base perquè esdevinguin alternatives reals a escala micro, i si hi ha forces obrir esquerdes en la via curta.

Advertisements

From → Societat

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: