Skip to content

Una tardor de 2017 i un hivern de 2018 (III) La gran pregunta, què fer a partir d’ara?

gener 9, 2018

 

Al loro que no estamos tan mal

Existeix un ambient de derrota massa exagerat al meu entendre. Comprensible per les actuacions erràtiques des del novembre. Perquè l’independentisme s’ha centrat en la lluita contra la repressió en comptes de ser propositiu i per els resultats de les eleccions, que com s’ha explicat anteriorment s’han sobredimensionat els aspectes negatius.

Una de les lliçons que (de nou) hem extret del cicle es que a la gent se la convenç amb l’acció i movent-se en l’àmbit més proper (barri, escola, treball…) les grans manifestacions estan bé pero tenen un sostre al qual ja es va arribar. I la capacitat d’acció en allò quotidià, en tots els racons del país era i és la gran potencialitat dels CDR’s i allà on es podien desplegar i no arribaven altres organitzacions siguin les oficials de masses del procés o les microorganitzacions revolucionaries (dir-lis moviments socials em sembla massa pretensiós). Però implementar la República proclamada de moment queda lluny. Per uns líders polítics que estan entre l’exili i la presó i que als seus partits (PDECAT i ERC pel que es desprèn de les declaracions) els hi encantaria trobar la manera de tornar a la situació anterior al referèndum i perquè les grans masses mobilitzades no reben cap tipus de consigna de que fer a partir d’ara.

Tornar al carrer? A què fer? Organitzacions de base ja!

Davant d’aquest estancament torna a sortir el mantra de “tornar al carrer” sense proposta de a que fer. I és que hi ha moltes coses que fer a la via pública i es pot fer de tot, des de barricades a mítings de Ciutadans. Que es fa al “carrer”? Si ens referim a tornar a fer els actes de gueto polític, les festes on som els de sempre, concentracions de 50 persones en lluites que ningú es creu o xerrades de 4 gats on la meitat hi són perquè no han trobat excusa per no escaquejar-se… doncs millor ens anem a casa. Aquestes coses no sumen, resten i cremen, hi ha gent que es troba còmode en el seu gueto autoconstruit però crec que molta gent tenim millors coses a fer amb la nostre vida que rituals de tribu urbana disfressats de “militància”.

Calen organitzacions de base, capil·lars (agafo prestat el concepte “Capilar”) d’en Joan Tafalla. Capaces d’actuar en els aspectes quotidians de la vida on rebem l’explotació del capitalisme, on som desposseïts de drets i de les condicions materials d’existència (feina digne, habitatge, energia…) i sobretot amb una praxis que permeti assolir petits avenços, capaces d’integrar a grans quantitats de gent, al teu veí, al company de feina… sense que siguin necessàriament independentistes o “militants”. Sense esgotar a la gent, flexibles en el ritme  i sobretot que transmetin que és possible guanyar. Les crides buides a “lluitar contra les retallades” en genèric sense concretar quan ni com no serveixen, més quan aquestes lluites van ser derrotades durant el cicle 2010-2013. Cal proposar-les i veure que són útils, organitzacions obertes i flexibles, no tancades ni burocràtiques, que es cuinin a foc lent en la quotidianitat de les nostres vides. I tot i que encara falta desenvolupar-la en la pràctica la proposta de “Sobiranies” és un bon programa i full de ruta, recuperar el discurs del dret a decidir la nostra relació amb la resta de pobles així com sobre els altres aspectes de les nostres vides (Com treballem, on s’ha d’orientar l’economia, com han de ser els nostres barris, etc..)

De nou els CDR’s poden ser la clau

Alhora jo no faria borron y cuenta nueva de totes les experiències d’organització d’aquesta tardor, seria un error mortal assumir que tot l’independentisme mobilitzat se’n vagi a casa i deixar morir els CDR’s.

Es parla molt de començar a fer treball militant en els barris on ha guanyat C’s. (obviant massa que en alguns ja hi ha teixit social). I aquí els CDR’s tenen un paper clau, perquè per molt que siguin pocs, durant la tardor van existir i segueixen existint CDR’s a molts d’aquests barris compostos per gent d’allà que es coneix (i són coneguts) per la gent i la seva vida quotidiana. Entrar a un barri (o a un poble de l’interior, a qualsevol territori, tant es) com un elefante en una cacharreria és mala idea, per fer feina en qualsevol territori s’ha de comptar amb la gent d’allà ja organitzada.

Cap a una república de la gent i per a la gent

Com deien els companys d’Embat, el conflicte polític amb el règim del 78 ha d’anar centrat en les polítiques socials, en un context d’empobriment com el que tenim és la única manera de créixer i l’única via per assolir la victòria a la llarga. Dues lluites que han de ser complementaries i treballades en paral·lel. S’hauria d’abandonar el discurs victimista i identitari desnacionalitzant l’independentisme per construir la lluita per una república radicalment democràtica, sense tancar la porta a la lliure confederació amb els altres pobles de l’estat espanyol i on la política i l’economia del país estiguin dissenyades primer de tot en favor de la majoria de la gent que hi viu.

No estem pas tan malament i encara tenim potencialitat, ens hi posem?

PD: Se que em deixo moltíssimes coses i que cal una anàlisi encara més profund però volia posar per escrit i compartir aquestes pinzellades que em venen al cap

 

Anuncis

From → Societat

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: