Vés al contingut

Un altre escrit a un any de l’1 d’octubre (primera part)

Octubre 22, 2018

Fa dies que buscava temps per acabar aquest escrit, en tot cas aquí va

Bé, no se si repetiré el que ja s’ha dit però si que volia posar per escrit diverses reflexions, una primera com veig jo les causes del creixement de l’independentisme a partir sobretot de 2102 i com s’arriba a la tardor de 2017 i en una segona part que em passa pel cap sobre el moment actual.

Anem a la primera part

Faré el paral·lelisme amb el 15-M  no tant per tornar a encetar un tòpic 50000 vegades discutit sinó per fixar-nos en la composició social i formes de lluita d’ambdós moviments. Situem-nos a principis d’aquesta dècada, durant la primavera de 2011 davant un règim bipartidista en crisi econòmica brutal i sobretot de credibilitat entre la població milers de persones ocupen les places exigint democràcia, la seva procedència i els seus objectius són molt diversos, però el seu component social principal (que no únic) són les mal anomenades “classes mitjanes”. Treballadors/es amb formació universitària i accés a la cultura sumant-hi també part d’autònoms. Aquell any milers de persones inicien la protesta al veure que les  seves perspectives de futur empitjoraven alhora que s’indignaven davant un sistema injust oligàrquic i autoritari. Insisteixo, he descrit el seu component social principal, és innegable la participació de molta gent de classe treballadora amb pitjors condicions d’existència. La seva aspiració era bàsicament tornar a l’estat del benestar amb una major transparència en l’aparell polític i econòmic, dir que el 15-M era anticapitalista o anarquista es una afirmació completament apartada de la realitat del que va ser.

El setembre de 2012 amb la manifestació de l’onze de setembre es pot considerar el tret de sortida del nou moviment independentista  i el “Procés”. L’independentisme no era certament nou però el numero de gent i moltes de les seves formes. Els seus sectors socials a l’àrea metropolitana eren i continuen sent bastant semblants als descrits per el 15-M, amb la diferencia d’una major participació de sectors de classe treballadora manual més clàssica, sobretot, però no únicament,  de socialització cultural més catalana. Sectors a qui tot el relat del procés ha pogut interpel·lar més. (ambdós termes donarien per escriure llibres sencers, reconec que poden ser molt inexactes però no se com descriure-ho millor).

El nou moviment independentista, l’any 2012 podia semblar que fos detonat per el tema de l’anomenat espoli fiscal (els diners que suposadament la Comunitat Autònoma de Catalunya inverteix de més a l’estat espanyol i no li son retornats). Però amb el temps, els que no som dogmàtics vam anar veient que en la base de les mobilitzacions, i no tant en el discurs dels seus líders del moment prevalia un altre component, el dret a decidir i la demanda d’una major democràcia davant d’un regim del 78 en clar retrocés pel que fa a drets socials i llibertats democràtiques. Alhora, davant una reculada sense precedents en el nivell de vida de la majoria de la població, existia la convicció de que amb la independència aniria millor. Sigui per conviccions d’economia liberal (veiem Sala i Martin com a clar exemple ), al meu entendre bastant criticables, o sigui per conviccions sobiranistes i democràtiques d’esquerres.

Arribem al setembre de 2017

En definitiva, davant una crisi de legitimació del regim i un retrocés de drets es plantegen dues respostes complementaries i no oposades amb reivindicacions de caràcter democràtic davant de les oligarquies. Es tracta del que es anomenar el 15-M i el procés independentista (que no el processisme). La principal diferencia és que el primer desapareix al cap d’uns anys cooptat per una formació electoral (Podemos) que fracassa en la seva estratègia i l’altre persisteix i s’incrementa fins arribar al 2017 amb la convocatòria d’un referèndum unilateral. Després de les eleccions de 2016 el regim del 78 semblava consolidar-se de forma imparable ja que el cicle de lluita 2011-2015 semblava derrotat, menys a Catalunya on el sobiranisme segueix avançant.  A l’organització del referèndum i a la lluita contra la repressió que exerceix l’estat s’incorporen moviments socials i moltes xarxes prèviament existents que fins al moment n’havien restat al marge. Molt sovint més per la reivindicació del dret a decidir (sensibilitat que si que és majoritària a Catalunya) que en coordenades netament independentistes, el resultat és la major mobilització viscuda a Catalunya des del final del franquisme tant en quantitat com en qualitat organitzativa, en aquest sentit, a diferencia de 2011-2012 es comptava amb un objectiu clar, definit  i en positiu que unia a tots els actors: la celebració del referèndum.

A partir d’aquí es deriven dues coses, la primera poc rellevant és la virulència amb que certs sectors d’una esquerra acomodada al regim van atacar i ataquen aquest moviment atribuint-lo a una maniobra de la “burgesia catalana” sense llegir el seu potencial democràtic i el component d’autoorganització popular front el règim imperant. Descol·locava el seu discurs. Així doncs, van seguir el trist hàbit de la gauche divine de tractar a la gent com a ramat estúpid quant no reacciona com ells diuen que han de reaccionar. Dic que es poc rellevant perquè fora de determinades xarxes socials la incidència d’aquests sectors és escassa, com a molt la podríem trobar en els sindicats oficials i alguna formació política que ja estan interessats en que les coses en general no canviïn gaire, no sigui que se’ls hi desmonti el xiringuito. No s’hauria de perdre massa temps en rebatir-los ja que el pes que tenen en la societat és molt baix i sense perspectives de créixer.

Guanyar el primer assalt i no saber com seguir

La segona qüestió és molt més rellevant, si ve la xarxa i mobilització desplegada va ser espectacular, no existia ni estratègia ni programa després del referèndum. Per part del govern de la Generalitat es va veure que únicament era una manera de intentar forçar una negociació que no va arribar mai, i que de fet, superats pels esdeveniments van anar més enllà del que haguessin volgut, no existia cap pla per implementar una República, per part de les organitzacions populars autònomes al govern i al processisme si ve es juga molt bé fins al 3O no hi havia estratègia ni programa més enllà de denunciar la repressió (en els moviments més amplis) o pressionar al govern (esquerra independentista) la constitució i desplegament del que es va anomenar primer Comitès de Defensa del Referèndum i després Comitès de Defensa de la República es una mostra d’un nivell d’autoorganització popular que podria haver tingut un recorregut molt potent però que a falta d’una estratègia va anar prenent un rumb erràtic. Tot i que es va assajar que fossin els nuclis constitutius d’un nou cos social i republicà (estratègies de boicot a l’Ibex-35, foment del cooperativisme, reivindicació de les lleis socials com habitatge i pobresa energètica anul·lades….) el cos de la mobilització es va centrar en la lluita contra al repressió i quan aquest marc va a anar quedant esgotat el seu rumb es va tornar erràtic sobretot a partir de gener.

 

(Continua a la segona part)

Anuncis

From → Societat

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: