Una tardor de 2017 i un hivern de 2018 (I)

Amb retard com sempre degut a la meva falta d’autodiscliplina per escriure, en aquest escrit de valoració i per situar-se (I/o situar-me jo) sobre el TEMA de l’any. Com he de millorar la meva capacitat de resumir i alhora no vull fer textos excessivament llargs ho divideixo en tres parts

• (I) Una Tardor amb gust a Primavera

    Parteixo de que ja s’han llegit les valoracions dels processos d’empoderament i d’atac al règim del 78 del setembre i l’octubre i  em concentro amb notes ràpides de valoració. (Veure El mayor acto de desobediencia, Catalunya com a laboratori polític entre molts altres)  En primer lloc l’autocrítica necessària que moltes vegades ha sonat. Al meu parer, les persones i organitzacions que vam apostar per exercir l’autodeterminació hem de fer la següent autocrítica: No hi havia estratègia més enllà de l’1O. Molta gent incloent-me a mi ja ha escrit sobre el procés d’autoorganització i desobediència civil que culminen amb el 1O i el 3O. El tema va ser que fer després. És una crítica que s’ha de fer al Govern de la Generalitat sí. Però moviments socials, esquerra anticapitalista que també va apostar per l’autodeterminació (I sí estic parlant també de la CUP i l’Esquerra Independentista) no tenien/teníem estratègia més enllà. I va ser una tara. Podem criticar a ERC i PDCAT que no esperaven que l’1O sortís bé en aquestes dimensions però això no treu que haguéssim de tenir estratègia, i aquesta no podia ser únicament pressionar a la institució. Hem repetit mil vegades que els canvis socials no passen únicament per les institucions, així doncs perquè no hi havia estratègia fora de la pressió al govern?

 

   D’aquest problema en van venir d’altres, sabíem i vam debatre que el bloc democràtic mobilitzat l’1O i el 3O era més gran que l’independentisme i sí que era una majoria social clara. I que calia sumar-lo però com? Una possibilitat era relaxar la pressió a la institució, buscar un referèndum pactat però podia suposar desmobilitzar l’independentisme. Planava també el fantasma d’un retorn al processsime, un nou pacte entre elits. D’altre banda si es pressionava per accelerar es perdia part del gruix del bloc democràtic. La disjuntiva no era fàcil. Molt més difícil de com ho han presentat alguns anàlisis posteriors. Com acumular forces sense desmobilitzar? Com reclamar el dret d’autodeterminació quan ja s’havia exercit? (més sabent que l’estat espanyol no negociaria, com va quedar clar) I l’argument legalista a mi no em val. Els grans canvis no passen per les lleis. Difícils preguntes i no tinc clar que l’actuació que vam fer fos la millor resposta a aquestes preguntes. De totes maneres féssim el que féssim govern improvisava i tampoc comptava gaire amb la nostra agenda. Els carnets trencats de les seves bases el dia 26O no són fruït de cap pressió que poguéssim exercir.

    Després ve la declaració solemne del 27O que no s’arriba a fer efectiva, i aquí es veu la manca d’estratègia. I que ningú crides a implementar la República des d’abaix, que segueixo pensant que és el que s’hauria d’haver fet, però la consigna no es va enviar, seguim amb una altre gran jornada, el 8N on els CDR’s aconsegueixen parar les comunicacions del país per terra demostrant gran capacitat de controlar el territori, i d’autoorganització des d’abaix però a falta d’estratègia, amb el govern a l’exili o a presó i sense una estratègia aquí ens quedem. I ho sento, vull valorar molt malament el paper del secretariat de l’ANC que no era capaç de fer més que una altre gran mani i que enviava consignes de que tot estava preparat, era una jugada mestre i obeïa a un gran pla que ningú coneixia perquè senzillament no existia. Però la gent que proveníem de moviments socials i esquerra anticapitalista tampoc vam saber trobar una estratègia. En aquest escenari ens anem a unes eleccions imposades, que a les males s’haguessin pogut convocar des de Generalitat però res, 155 eleccions imposades i un escenari desfavorable amb mig govern a la presó, l’altre exili i llibertats fortament retallades i havent d’improvisar una campanya electoral. Compte, no dic que fos fàcil, senzillament assenyalo les mancances.

  Sense extendre’m massa també és cert que aquest cicle ens va agafar a totes amb “el peu canviat”, i a mi el primer el cicle del 15-M feia com a mínim dos anys que havia mort. En la primera meitat de 2017 els col.lectius de l’esquerra social i anticapitalista s’estaven (estàvem) més ocupats traient-nos els ulls en una guerra de tots contra tots que en notar que les assemblees s’estaven buidant a marxes forçades, però aixo tampoc és una bona excusa. Quan va arribar el moment es va tenir molt bons reflexos en el pla més tàctic més immediat (organitzar grans masses de gent en funció del territori i practicant la desobediència) però no en el que fer, en una agenda política pròpia.

 

   Una altre autocrítica és que potser vam ser massa mesells. Era molt important no trencar la unitat d’acció als CDR’s però més enllà del discurs i algun acte molt tímid no vam donar-li un contingut social que és la única via per on podíem créixer, repeteixo que no era fàcil pero un programa social de mínims a partir de les lleis suspeses pel TC (contra la pobresa energètica, prevenció de la violència de gènere,  incorporant tema desnonaments no crec que trenques la unitat si es presentava bé. Aquestes consignes van aparèixer però crec que tard. I tot i que es van fer xerrades de formació sobre alternatives energètiques, banca ètica i cooperativisme, es podrien haver materialitzat més. Tot i així repeteixo, no era fàcil i el temps amb que van començar a funcionar els CDR’s ja és molt destacable si ho comparem amb les dinàmiques de lluites d’on veníem.

  En tot cas s’arriba a desembre amb un escenari molt desfavorable i difícil  també per ampliar la base. Perquè (i això és llei de vida) el mes previ a una convocatòria electoral és el pitjor moment per teixir aliances amb altres forces polítiques. I sí, parlo dels Comuns i la seva lògica electoralista, un mes previ a les eleccions és el pitjor moment per posar-se d’acord, la lògica electoral ho fa molt difícil.

Un programa social i democràtic perfectament assumible i que es podria haver desplegat molt abans. Però encara pot servir per al futur.

En la següent part passo a les eleccions i les valoracions que s’han fet. Sóc conscient que em deixo moltes coses, es per aixó que no vull en cap moment que aquest article sembli pessimista o pensar que les coses es van fer molt malament, o que la presa de partit pel referèndum unilateral no era la correcte, al contrari, però tampoc vull repetir el que ja s’ha escrit, destacar els processos d’empoderament i autoorganització d’amplies masses i haver convertit un processisme inofensiu en el major atac al règim del 78 des de que es va crear. En la següent part passo a parlar de les eleccions i les valoracions que s’han fet.